english
català
castellano
The birth of 3 coming from 2
If we drown nothingness in the zero,
the blank being the extra nothingness,
and we seek, turning it,
fast,
the hallucinating halo,
divine,
the drifting away of art that hooks us
vessel holding in itself the beginning and the end...
They are circles in the ear and the eye,
the plane mathematical manifestation
of a word hit cry in the stillness.
But when a circle and another circle
cross in the finite,
intertwine in the infinite,
when one denies what the other says
in the orality of ardor,
then other circles grow at the bosom
and the community of life is constituted
a community of life made of repetitions
shifts and swings
coming in and out dipping
warping space so that space becomes
the void that forms inside,
and it is thus that the void of meaning grows
up to the word
that reverberates a space made of time.
It is voices that rise rolling
in the whirlpool of history, upwards
the fallen history, downwards,
and we are light and water:
two opposed helices, and three
making finite infinite inside out
Backwards and Forwards Palindrome
Patiently a finite substitutes the infinite,
An open body folds into itself and gives birth.
Three circles roll outwards from within towards another and back again.
Time is cyclical but helicoidal.
The spiral of the ear
To have a synonym a word needs an antonym
Guiding the research experiments
The six sides of dice are: birth, growth, expansion, crossing, multiplication, engendering. And 7, infinite finite, continuity in death, where from we do not come.
If it is not the blue of open air. And if it is not red – circumlocution. Or the holes of white like the six senses of a word. A word runs through the senses depends on where it entwines... if it climbs it’s blue... if it falls it’s red.
Continuum
Continuity, yes: but unfolding.
How to say palm tree rather than mosquitoes
How to say barnacle rather than worms
How to say flower rather than spiders
How to say stone rather than toads
And bind us episode after episode
in a story of common expansion
in an originating mother ah! Ignorance.
Since knowing is, what truth?
If realities out there, in the spiral.
Life shall never end.
On the form of freedom
To Carr to Carme
To displace place from its place,
to space out the black point,
to create space with blue azure...
to explode in the light of the flower of the revolt
in the cries of enthusiasm in labor
in the unnaming of the unnamed
until glossing the dry word, waterless
and be mouth, spring of water – not cursing fire -,
be blazing fire of the no no
Fire that will wet the Air
Water that will burn the Earth
Water of Air and Earth of Fire
to unfold the elements without dogma
intertwine opposites in the white and the black
to de-gravitate the poles in speech and hearing
concupiscence
so that from action springs form
and form becomes action.
Seed turning more lightly than the black sun
than the earth point black barren earth
drawing coming out of the point
drawing the drawing light
the turnings consolidating the form
halting the time fixing the structure
standing
ah! Skeleton of energy,
helix!
Harmonious cosmic open intertwined form
Neither fallen form Nor elevated form
Form that carves the open sky
Form that descends the ground mirror
Work that takes me in
Space inside which my being inhabits
Visible form of my finite
I am knowledge of form
Form outward progressive
Knowledge inward expansive
We are desire of de-gravitation
Vicenç Altaió
Arts Santa Mònica Director
El nacimiento del 3 viniendo del 2
Si en el cero ahogamos la nada,
el espacio en blanco el vacío de más,
y buscamos, girándolo,
rápido,
el halo alucinatorio,
divino,
la deriva del arte que nos anilla
hunde en sí el principio y el fin...
Son círculos en el oído y el ojo,
la plana manifestación matemática
de una palabra golpe grito en la calma.
Pero cuando un círculo y otro círculo
se entrecruzan en el finito
se enroscan en el infinito,
cuando uno desdice lo que el otro dice
en la oralidad del ardor,
entonces crecen otros círculos en el sí
y se constituye la comunidad de vida
una comunidad de vida hecha de réplicas
recovecos
entrando y saliendo zambulléndose
torciendo el espacio para que el espacio sea
el vacío que surge dentro de sí,
y así es como crece el vacío del sentido
hasta la palabra
que reverbera un espacio hecho tiempo.
Son voces las que se levantan rodando
en el remolino de la historia, hacia arriba
de la historia caída, hacia abajo,
y nosotros somos luz y agua:
dos hélices opuestas, y tres
haciendo infinito el finito dentro fuera
Capicúa invertido y hacia adelante
Pacientemente un finito sustituye el infinito.
Un cuerpo abierto se pliega y engendra.
Tres círculos ruedan saliendo de sí hacia el otro hasta sí.
El tiempo es cíclico pero helicoidal.
El caracol del oído
Para tener un sinónimo una palabra necesita antinomia
Guiando las prácticas de la investigación
Las seis caras del dado son: nacimiento, crecimiento, expansión, cruce, multiplicación, engendramiento. Y el 7, finito infinito, es continuidad en la muerte, de donde no venimos.
Si no es el azul del aire abierto. Y si no es el rojo –el circunloquio. O los agujeros del
blanco como los seis sentidos de una palabra. Una palabra recorre los sentidos depende donde
se enrosca... si asciende es azul... si cae es roja.
Continuum
Continuidad, sí; pero desencadenamiento.
Como decir palmera sino mosquitos
Como decir percebe sino gusanos
Como decir flor sino arañas
Como decir piedra sino sapos
Y enlazarnos episodio a episodio
en una historia de expansión común
en una madre originaria ¡oh! Ignorancia.
Pues saber es, ¿cuál la verdad?
Si realidades allà adentro de la espiral.
La vida no terminará jamás.
Sobre la forma de la libertad
A Carr a Carme
Hacer salir el lugar de su lugar,
espaciar el punto negro,
crear el espacio con el azul azur...
estallar en la luz de la flor de la revuelta
en los gritos de entusiasmo del parto
en la innominación del innominado
hasta glosar la palabra seca, adusta,
y ser boca, manantial de agua –no fuego maldiciente–,
ser fuego abrasador del no-no
Fuego que mojará el Aire
Agua que quemará la Tierra
Agua de Aire y Tierra de Fuego
desplegar los elementos sin dogma
entrelazar los opósitos en el blanco y negro
desgravitar los polos en el habla y el oído
concupiscencia
para que de la acción brolle la forma
y la forma sea acción.
Semilla girando más ligera que el sol negro
que la tierra punto negra tierra yerma
dibujando saliendo del punto
dibujando la luz dibujando
los giros consolidando la forma
parando el tiempo fijando la estructura
de pie
¡oh! ¡Esqueleto de la energía,
hélice!
Forma armónica cósmica abierta enroscada
Ni forma caída Ni forma elevada
Forma que escarpa el cielo abierto
Forma que desciende el suelo espejo
Obra que me acoge
Espacio en que habita mi ser
Forma visible de mi finito
Soy conocimiento de la forma
Forma allá progresiva
Conocimiento acá en expansión
Somos deseo de desgravitación
Vicenç Altaió
Director Arts Santa Mònica
El naixement del 3 venint del 2
Si en el zero ofeguem el res,
l’espai en blanc el no-res de més,
i busquem, girant-lo,
ràpid,
l’halo al·lucinatori,
diví,
la deriva de l’art que ens anella
enclota en si el principi i la fi...
Són cercles en l’oïda i l’ull,
la plana manifestació matemàtica
d’un mot cop crit en la calma.
Però quan un cercle i un altre cercle
s’entrecreuen en el finit
s’entortolliguen en l’infinit,
quan un desdiu el que l’altre diu
en l’oralitat de l’ardor,
llavors creixen altres cercles en el sí
i es constitueix la comunitat de vida
una comunitat de vida feta de rèpliques
giragonses
entrant i sortint capbussant-se
torçant l’espai a fi que l’espai sigui
el buit que es fa dins,
i així és que creix el buit del sentit
fins a la paraula
que reverbera un espai fet temps.
Són veus les que s’aixequen rodant
en el remolí de la història, amunt
de la història caiguda, avall,
i nosaltres som llum i aigua:
dues hèlixs oposades, i tres
fent infinit el finit dins fora
Capicua capgirat i cap endavant
Pacientment un finit substitueix l’infinit.
Un cos obert es replega i engendra.
Tres cercles roden sortint de si cap a l’altre fins a si.
El temps és cíclic però helicoïdal.
El cargol de l’orella
Per tenir un sinònim a un mot li cal antinòmia
Tot guiant les pràctiques de la recerca
Les sis cares del dau són: naixença, creixement, expansió, creuament, multiplicació,
engendrament. I el 7, finit infinit, és continuïtat en la mort, d’on no venim.
Si no és el blau de l’aire obert. I si no és el vermell –el circumloqui. O els forats del
blanc com els sis sentits d’una paraula. Una paraula recorre els sentits depèn on
s’entortolliga... si s’enfila és blava... si cau és vermella.
Continuum
Continuïtat, sí; però desencadenament.
Com dir palmera sinó mosquits
Com dir percebe sinó cucs
Com dir flor sinó aranyes
Com dir pedra sinó gripaus
I enllaçar-nos episodi a episodi
en una història d’expansió comuna
en una mare originària oh! Ignorància.
Car saber és, quina la veritat?
Si realitats enllà dins l’espiral.
La vida no s’acabarà mai.
Sobre la forma de la llibertat
A Carr a Carme
Fer sortir el lloc del seu lloc,
espaiar el punt negre,
crear l’espai amb el blau atzur...
esclatar en la llum de la flor de la revolta
en els crits d’entusiasme del part
en la innominació de l’innominat
fins a glossar el mot sec, eixut,
i ser boca, deu d’aigua –pas foc maldient–,
ser foc abrusador del no-no
Foc que mullarà l’Aire
Aigua que cremarà la Terra
Aigua d’Aire i Terra de Foc
desplegar els elements sense dogma
entrellaçar els opòsits en el blanc i el negre
desgravitar els pols en la parla i l’oïda
concupiscència
per tal que de l’acció broti la forma
i la forma sigui acció.
Llavor girant més lleugera que el sol negre
que la terra punt negra terra erma
dibuixant sortint del punt
dibuixant la llum dibuixant
els girs consolidant la forma
aturant el temps fixant l’estructura
dempeus
oh! Esquelet de l’energia,
hèlix!
Forma harmònica còsmica oberta entortolligada
Ni forma caiguda Ni forma elevada
Forma que escarpella el cel obert
Forma que descendeix el terra mirall
Obra que m’acull
Espai dins el qual habita el meu ésser
Forma visible del meu finit
Sóc coneixement de la forma
Forma enllà progressiva
Coneixement ençà en expansió
Som desig de desgravitació
Vicenç Altaió
Director d’Arts Santa Mònica
HELIX
