REVERBERATIO / TOM CARR
Tom Carr with his works generates a force that has impact and reverberation, that opens up our vision to growing circles that develop into new ways of looking at sculpture. The artist through a selection of several works carried out from …. to …. takes us through a journey of the diverse waves that are born from his creativity and expand through their exhibition:
Form
Art historian Rosalind Krauss in her work “Passages of Modern Sculpture” analyzes the evolution of sculpture through the twentieth century. One of her first conclusions is that sculptors substituted historical or psychological writings for a satisfying and quasi-scientific explanation of the structural organization of form.
Tom Carr throughout his evolution has progressively built a direct relationship with form, a bond that has led him to a work of synthesis in order to remove all the superfluous elements from his works. And, by expressing the most with the fewest elements, he achieves his purest centrality, and from this point he succeeds in establishing a direct dialog with the energy that generates them.
His penetrating the form’s central point of energy and his delving into its process of creation have enabled him to find artistic realization that converts in a meditation on logic and the progress of that generative force.
The exhibition Reverberatio gives visibility to this evolution and opens through the conception of the structures in motion and expansion. It guides us on an imaginary journey starting from the generative energy that stems from the force of the circle. This force develops, and from the power of its center, becomes a spiral that grows on itself and is transformed into a helix to remain ultimately fixed in the form of the pyramid.
These four figures - circle, spiral, helix and pyramid - are the four points around which the exhibition is structured and are analyzed in this catalog by specialists in different fields who contribute their visions from the worlds of science, poetry, symbolism and heritage regarding the forms created by the artist.
Space
We will once again make reference to the art historian Rosalind Krauss to analyze the spatial impact of Tom Carr’s work as seen in the exhibition Reverberatio. This author categorizes as one of the most outstanding features of the sculpture from the 70’s the artist’s obsession with expanding the work from its own center to outer space. The result has been an idea of the journey that has brought about a transformation of sculpture from Rodin to the minimalists.
The new sculpture is characterized by the will to place the spectator as an artist before the work and before the world with a new attitude that enables him or her to find a different starting point. This new way to look at sculpture requires that we experience the present and that we do not seek to evoke sensations from the past.
In this same line Reverberatio starts at a center, the exhibition room, where the artist generates forms in their purest state. From this central point a force is created and expanded throughout the building until it reaches the facade and finishes in a conjunction of light and movement, which are two different energies of creation, in the projection of elements that reach the public space.
It is a public space that the artist has used in numerous occasions, endowing his work with a new expansion towards landscape. In doing so, he has placed himself and the spectator as passersby who meet the artistic experience in unsought-for places. It is a direct way to place the work and its experience before the world and reality, as a means to strike a relationship and a dialog.
In the work “El andar como experiencia estética” (Walking as an Aesthetic Experience) there is an analysis of how land art was a turning point in the relationships between architecture and sculpture, and a quotation from Gilles Tiberghien’s is recalled which offers a reflexion applicable to Tom Carr’s public works:
“In wanting to endow sculpture with maximum autonomy, a certain number of elements also present in architecture were rediscovered and assessed, and by doing so those elements could to an extent be restored to their original form.”
In this way, the synthesis of the form that we see accomplished in the exhibited sculptures can also be applied to large format works where the artist has succeeded in causing a dialog with the landscape and the surrounding architecture.
Time
Sculpture forms exist not only in space but also in time. To be able to contemplate works of sculpture, one must do it from a time experience, an experience in the present time in which our senses remain open to perception and where the look and randomness meet to enable our participation in the act of creation.
Static sculpture can be understood as a starting point that joins halted time in its stillness with passing time in its contemplation. Conversely, sculpture in motion sets into play the dialog between action and contemplation, and this interaction can be perceived in some of the works in this exhibition.
In addition to the dialog between sculpture and time, Reverberatio endows contemplation of the whole of the exhibition with a new element of time, which facilitates the union between the part of the artist’s memory expressed in early drawings of the Serrallo with his most recent creations of works like the one entitled Continuum done in Sant Quirze del Valles, in …, which serves as the link between the past and the future.
It is a life journey that is usually not reflected in the works of art, but that helps us learn about an evolution through the comprehensive vision of a creation carried out during a specific period of time.
Movement
Many sculptors have aimed at inducing the sensation of movement. In some of the works of the exhibition this utopia materializes. The movement generated by a helix or a spiral is a sensation, but it also becomes a physical experience. The generative source of energy and force that pervades the space gives the exhibited sculptures a life of their own which we are invited to share by contemplating them.
Light
The light and the color of the forms that will be shown in a projection outside the exhibition room transform space and turn the dialog between the location where it takes place and the time through which it passes into a movement, which is in turn transformed into energy that ceases to be static mass in order to become an expression of time.
Paradoxically, the work of sculpture abandons the physical body to project itself through space and discover the possibilities of light as a means of sculpture.
At the same time our body stops being a spectator in order to become part of the work, and the forms that have emerged from the artist’s center of creation surround us becoming part of our own form.
Thus, Tom Carr succeeds in accomplishing one of the ambitions of the practice of sculpture: to give life to static volumes. As Jack Burnham says in “Beyond Modern Sculpture”: “Since the beginning the fundamental ambition of sculpture is to reproduce life. Until very recently, in the practice of fine arts this ambition has been restricted to a faithful yet static representation of human figures.” Extrapolating this statement we may conclude that even if Tom Carr’s works of sculpture do not have such a mimetic sense, he has indeed surpassed the static point of works of sculpture in order to give them a life of their own by means of a special perception of light and movement.
Forms that develop and generate other ones, figures that occupy spaces, and grow and expand, works that make reality in moments of time perceived from different experiences, light that surrounds and transforms us, movement that gives life to the static characteristics of work of sculpture … these are the different waves that make possible and give meaning to the exhibition Reverberatio, through a journey of Tom Carr’s work.
Fina Duran
Exhibition’s curator
REVERBERATIO / TOM CARR
Tom Carr genera amb la seva obra una força que impacta i reverbera, amb la qual cosa ens obre la mirada a cercles creixents que es desenvolupen per arribar a noves visions de l’obra escultòrica. L’artista, per mitjà d’una selecció de diverses peces realitzades entre els anys 1974-2009, ens acompanya a recórrer les diverses ones que neixen de la seva creativitat i s’expandeixen a través de la seva exposició:
Forma
La historiadora de l’art Rossalind Krauss en la seva obra Pasajes de la escultura moderna fa una anàlisi de l’evolució de l’escultura durant el segle XX. Una de les seves primeres conclusions és que els escultors van substituir la narració històrica o psicològica per la satisfacció d’una explicació quasi científica de l’organització estructural de la forma.
Tom Carr, al llarg de la seva evolució, ha anat configurant una relació directa amb la forma, un lligam que l’ha anat encaminant cap a un treball de síntesi per extreure de les seves obres tots els elements superflus, i a través de l’expressió del màxim amb els mínims elements arribar a la seva més pura centralitat, i des d’aquest punt aconseguir establir un diàleg directe amb l’energia que les genera.
Penetrar en el punt central d’energia de la forma i aprofundir en el procés de la seva mateixa creació, li han permès una realització artística que es converteix en una meditació sobre la lògica i el progrés d’aquesta força generadora.
L’exposició Reverberatio dóna visibilitat a aquesta evolució i ens obre un camí a través de la concepció de les estructures en moviment i expansió. Ens guia en un recorregut imaginari a partir de l’energia generadora que neix de la força del cercle, que es desenvolupa, i a partir de la potència del seu centre passa a convertir-se en una espiral que creix sobre si mateixa i es transforma en hèlix per arribar a quedar fixada en la forma de la piràmide.
Aquestes quatre figures, cercle, espiral, hèlix i piràmide, són els quatre punts al voltant dels quals s’estructura l’exposició i que són analitzats per especialistes de diferents àmbits en aquest catàleg, tot aportant mirades del món científic, poètic, simbòlic i patrimonial sobre les formes creades per l’artista.
Espai
Novament ens referirem a la historiadora Rosalind Kraus per analitzar l’impacte espacial de l’obra de Tom Carr a l’exposició Reverberatio. Aquesta autora situa una de les característiques més destacades de l’escultura a partir dels anys setanta, l’obsessió de l’artista per fer una expansió de l’obra des del seu mateix centre cap a l’espai exterior, amb una idea de recorregut que ha portat a una transformació de l’escultura des de Rodin fins als minimalistes.
La nova escultura es caracteritza per la voluntat de situar tant l’espectador com l’artista davant l’obra i davant el món en una nova actitud que els permeti trobar un punt de partida diferent. Aquesta nova mirada de l’obra escultòrica ens demana que experimentem el present i que no busquem evocar sensacions del passat.
En aquesta mateixa línia, Reverberatio s’inicia en un centre, la sala d’exposicions, on l’artista genera unes formes en el seu estat més pur. Des d’aquest punt central es crea una força que s’expandeix per l’edifici fins a arribar a la façana i finalitzar en una conjunció de llum i moviment, dues formes diferents d’energia creadora, en la projecció d’elements que arriben fins a l’espai públic.
Un espai públic que l’artista ha practicat en nombroses ocasions, donant a la seva obra una nova expansió cap al paisatge. En fer-ho s’ha situat ell mateix i l’espectador com a vianants que es troben amb l’experiència artística en llocs no buscats. Una manera directa de situar l’obra i la seva experiència davant el món i la realitat, en una via per aconseguir una relació i un diàleg entre elles.
A l’obra El andar como experiencia estética s’analitza com el land art va produir un gir en les relacions entre arquitectura i escultura i s’hi reprodueix una cita de Gilles Tiberghien que ens aporta una reflexió aplicable a les obres públiques de Tom Carr: “En voler atorgar a l’escultura la màxima autonomia es van retrobar i valorar un cert nombre d’elements que l’escultura comparteix amb l’arquitectura i gràcies a les quals els ha estat possible tornar a una mena de forma originària.”
D’aquesta manera, la síntesi de la forma que veiem feta realitat a les escultures exposades es pot aplicar també a les obres de gran format que l’artista ha sabut fer dialogar amb el paisatge i l’arquitectura que les envolta.
Temps
Les formes escultòriques existeixen no només en l’espai sinó també en el temps. Per arribar a la contemplació de l’obra escultòrica, cal fer-ho des d’una experiència temporal, una vivència en el temps present en el qual els nostres sentits resten oberts a la percepció i on la mirada i l’atzar conflueixen per arribar a fer realitat la nostra participació en l’acte creatiu.
L’escultura estàtica es pot entendre com un punt de partida que uneix el temps detingut en la seva quietud amb el temps que passa en la seva contemplació. En canvi, l’escultura en moviment posa en joc el diàleg del temps d’acció i el de contemplació, i aquest joc es pot percebre en alguna de les obres d’aquesta exposició.
A més d’aquest diàleg entre l’obra i el temps, Reverberatio vol donar a la contemplació del conjunt de l’exposició un nou component temporal, el que aconsegueix unir la part de la memòria de l’artista expressada en els dibuixos primerencs del Serrallo fins a la creació més actual amb obres com la que porta per títol, Continuum realitzada a Sant Quirze del Vallès, l’any 2003 i que des del seu present serveix de punt d’unió entre el passat i el futur.
Un recorregut vital que normalment no es veu reflectit en l’obra artística, però que ens ajuda a conèixer una evolució a través de la visió de conjunt d’una creació duta a terme durant un període concret de temps.
Moviment
Un dels objectius de molts escultors ha estat poder induir la sensació de moviment. En algunes de les obres de l’exposició, aquesta utopia es converteix en realitat. El moviment que genera l’hèlix o l’espiral és sensació, però també es fa vivència d’una manera física. L’acció generadora d’energia i de força que recorre l’espai dota les escultures exposades d’una vida pròpia que convida a ser compartida a partir de la seva contemplació.
Llum
La llum i el color de les formes que es mostraran en una projecció exterior a la sala transforma l’espai i converteix el diàleg entre el lloc on es desenvolupa i el temps pel qual transcorre, en un moviment que es converteix en energia i deixa de ser massa estàtica per convertir-se en expressió temporal.
Paradoxalment, l’obra escultòrica deixa de tenir un cos físic per projectar-se a través de l’espai i descobrir les possibilitats de la llum com a mitjà escultòric.
Al mateix temps, el nostre cos deixa de ser espectador per passar a formar part de l’obra, i les formes que han sorgit del centre creatiu de l’artista ens envolten i es converteixen en una part de la nostra pròpia forma.
D’aquesta manera, Tom Carr aconsegueix fer realitat una de les ambicions de la pràctica de l’escultura: donar vida als volums estàtics. Com diu Jack Burnham a Más allà de la escultura moderna des dels seus inicis l’ambició fonamental de l’escultura és la reproducció de la vida. Fins fa ben poc, en la pràctica de les belles arts, aquesta ambició ha hagut de limitar-se a la representació fidel, però estàtica, de les figures humanes. Si s’extrapola aquesta afirmació podem concloure que si bé l’obra escultòrica de Tom Carr no té aquest sentit mimètic, sí que ha aconseguit superar el punt estàtic de les obres escultòriques per donar-los una vida pròpia a través d’una percepció especial de la llum i el moviment.
Formes que es desenvolupen i en generen d’altres, figures que ocupen espai, creixen i s’expandeixen, peces que es fan realitat en moments temporals percebuts des de diferents experiències, llum que ens envolta i ens transforma, moviment que dóna vida a les característiques estàtiques de l’obra escultòrica... aquestes són les diferents ones que fan possible i donen sentit a l’exposició Reverberatio a través d’un recorregut per l’obra de Tom Carr.
Fina Duran
Comissària de l’exposició
