Tom Carr
back to main page
art worksart_works.html
views of the interior spaceviews_of_the_interior.html


Tom Carr with his works generates a force that has impact and reverberation, that opens up our vision to growing circles that develop into new ways of looking at sculpture. The artist through a selection of several works carried out from …. to …. takes us through a journey of the diverse waves that are born from his creativity and expand through their exhibition:


Art historian Rosalind Krauss in her work “Passages of Modern Sculpture” analyzes the evolution of sculpture through the twentieth century. One of her first conclusions is that sculptors substituted historical or psychological writings for a satisfying and quasi-scientific explanation of the structural organization of form.

Tom Carr throughout his evolution has progressively built a direct relationship with form, a bond that has led him to a work of synthesis in order to remove all the superfluous elements from his works. And, by expressing the most with the fewest elements, he achieves his purest centrality, and from this point he succeeds in establishing a direct dialog with the energy that generates them.

His penetrating the form’s central point of energy and his delving into its process of creation have enabled him to find artistic realization that converts in a meditation on logic and the progress of that generative force.

The exhibition Reverberatio gives visibility to this evolution and opens through the conception of the structures in motion and expansion. It guides us on an imaginary journey starting from the generative energy that stems from the force of the circle. This force develops, and from the power of its center, becomes a spiral that grows on itself and is transformed into a helix to remain ultimately fixed in the form of the pyramid.

These four figures - circle, spiral, helix and pyramid - are the four points around which the exhibition is structured and are analyzed in this catalog by specialists in different fields who contribute their visions from the worlds of science, poetry, symbolism and heritage regarding the forms created by the artist.


We will once again make reference to the art historian Rosalind Krauss to analyze the spatial impact of Tom Carr’s work as seen in the exhibition Reverberatio. This author categorizes as one of the most outstanding features of the sculpture from the 70’s the artist’s obsession with expanding the work from its own center to outer space. The result has been an idea of the journey that has brought about a transformation of sculpture from Rodin to the minimalists.

The new sculpture is characterized by the will to place the spectator as an artist before the work and before the world with a new attitude that enables him or her to find a different starting point. This new way to look at sculpture requires that we experience the present and that we do not seek to evoke sensations from the past.

In this same line Reverberatio starts at a center, the exhibition room, where the artist generates forms in their purest state. From this central point a force is created and expanded throughout the building until it reaches the facade and finishes in a conjunction of light and movement, which are two different energies of creation, in the projection of elements that reach the public space.

It is a public space that the artist has used in numerous occasions, endowing his work with a new expansion towards landscape. In doing so, he has placed himself and the spectator as passersby who meet the artistic experience in unsought-for places. It is a direct way to place the work and its experience before the world and reality, as a means to strike a relationship and a dialog.

In the work “El andar como experiencia estética” (Walking as an Aesthetic Experience) there is an analysis of how land art was a turning point in the relationships between architecture and sculpture, and a quotation from Gilles Tiberghien’s is recalled which offers a reflexion applicable to Tom Carr’s public works:

“In wanting to endow sculpture with maximum autonomy, a certain number of elements also present in architecture were rediscovered and assessed, and by doing so those elements could to an extent be restored to their original form.”

In this way, the synthesis of the form that we see accomplished in the exhibited sculptures can also be applied to large format works where the artist has succeeded in causing a dialog with the landscape and the surrounding architecture.


Sculpture forms exist not only in space but also in time. To be able to contemplate works of sculpture, one must do it from a time experience, an experience in the present time in which our senses remain open to perception and where the look and randomness meet to enable our participation in the act of creation.

Static sculpture can be understood as a starting point that joins halted time in its stillness with passing time in its contemplation. Conversely, sculpture in motion sets into play the dialog between action and contemplation, and this interaction can be perceived in some of the works in this exhibition.

In addition to the dialog between sculpture and time, Reverberatio endows contemplation of the whole of the exhibition with a new element of time, which facilitates the union between the part of the artist’s memory expressed in early drawings of the Serrallo with his most recent creations of works like the one entitled Continuum done in Sant Quirze del Valles, in …, which serves as the link between the past and the future.

It is a life journey that is usually not reflected in the works of art, but that helps us learn about an evolution through the comprehensive vision of a creation carried out during a specific period of time.


Many sculptors have aimed at inducing the sensation of movement. In some of the works of the exhibition this utopia materializes. The movement generated by a helix or a spiral is a sensation, but it also becomes a physical experience. The generative source of energy and force that pervades the space gives the exhibited sculptures a life of their own which we are invited to share by contemplating them.


The light and the color of the forms that will be shown in a projection outside the exhibition room transform space and turn the dialog between the location where it takes place and the time through which it passes into a movement, which is in turn transformed into energy that ceases to be static mass in order to become an expression of time.

Paradoxically, the work of sculpture abandons the physical body to project itself through space and discover the possibilities of light as a means of sculpture.

At the same time our body stops being a spectator in order to become part of the work, and the forms that have emerged from the artist’s center of creation surround us becoming part of our own form.

Thus, Tom Carr succeeds in accomplishing one of the ambitions of the practice of sculpture: to give life to static volumes. As Jack Burnham says in “Beyond Modern Sculpture”: “Since the beginning the fundamental ambition of sculpture is to reproduce life. Until very recently, in the practice of fine arts this ambition has been restricted to a faithful yet static representation of human figures.” Extrapolating this statement we may conclude that even if Tom Carr’s works of sculpture do not have such a mimetic sense, he has indeed surpassed the static point of works of sculpture in order to give them a life of their own by means of a special perception of light and movement.

Forms that develop and generate other ones, figures that occupy spaces, and grow and expand, works that make reality in moments of time perceived from different experiences, light that surrounds and transforms us, movement that gives life to the static characteristics of work of sculpture … these are the different waves that make possible and give meaning to the exhibition Reverberatio, through a journey of Tom Carr’s work.

Fina Duran

Exhibition’s curator


Tom Carr genera amb la seva obra una força que impacta i reverbera, amb la qual cosa ens obre la mirada a cercles creixents que es desenvolupen per arribar a noves visions de l’obra escultòrica. L’artista, per mitjà d’una selecció de diverses peces realitzades entre els anys 1974-2009, ens acompanya a recórrer les diverses ones que neixen de la seva creativitat i s’expandeixen a través de la seva exposició:


La historiadora de l’art Rossalind Krauss en la seva obra Pasajes de la escultura moderna fa una anàlisi de l’evolució de l’escultura durant el segle XX. Una de les seves primeres conclusions és que els escultors van substituir la narració històrica o psicològica per la satisfacció d’una explicació quasi científica de l’organització estructural de la forma.

Tom Carr, al llarg de la seva evolució, ha anat configurant una relació directa amb la forma, un lligam que l’ha anat encaminant cap a un treball de síntesi per extreure de les seves obres tots els elements superflus, i a través de l’expressió del màxim amb els mínims elements arribar a la seva més pura centralitat, i des d’aquest punt aconseguir establir un diàleg directe amb l’energia que les genera.

Penetrar en el punt central d’energia de la forma i aprofundir en el procés de la seva mateixa creació, li han permès una realització artística que es converteix en una meditació sobre la lògica i el progrés d’aquesta força generadora.

L’exposició Reverberatio dóna visibilitat a aquesta evolució i ens obre un camí a través de la concepció de les estructures en moviment i expansió. Ens guia en un recorregut imaginari a partir de l’energia generadora que neix de la força del cercle, que es desenvolupa, i a partir de la potència del seu centre passa a convertir-se en una espiral que creix sobre si mateixa i es transforma en hèlix per arribar a quedar fixada en la forma de la piràmide.

Aquestes quatre figures, cercle, espiral, hèlix i piràmide, són els quatre punts al voltant dels quals s’estructura l’exposició i que són analitzats per especialistes de diferents àmbits en aquest catàleg, tot aportant mirades del món científic, poètic, simbòlic i patrimonial sobre les formes creades per l’artista.


Novament ens referirem a la historiadora Rosalind Kraus per analitzar l’impacte espacial de l’obra de Tom Carr a l’exposició Reverberatio. Aquesta autora situa una de les característiques més destacades de l’escultura a partir dels anys setanta, l’obsessió de l’artista per fer una expansió de l’obra des del seu mateix centre cap a l’espai exterior, amb una idea de recorregut que ha portat a una transformació de l’escultura des de Rodin fins als minimalistes.

La nova escultura es caracteritza per la voluntat de situar tant l’espectador com l’artista davant l’obra i davant el món en una nova actitud que els permeti trobar un punt de partida diferent. Aquesta nova mirada de l’obra escultòrica ens demana que experimentem el present i que no busquem evocar sensacions del passat.

En aquesta mateixa línia, Reverberatio s’inicia en un centre, la sala d’exposicions, on l’artista genera unes formes en el seu estat més pur. Des d’aquest punt central es crea una força que s’expandeix per l’edifici fins a arribar a la façana i finalitzar en una conjunció de llum i moviment, dues formes diferents d’energia creadora, en la projecció d’elements que arriben fins a l’espai públic.

Un espai públic que l’artista ha practicat en nombroses ocasions, donant a la seva obra una nova expansió cap al paisatge. En fer-ho s’ha situat ell mateix i l’espectador com a vianants que es troben amb l’experiència artística en llocs no buscats. Una manera directa de situar l’obra i la seva experiència davant el món i la realitat, en una via per aconseguir una relació i un diàleg entre elles.

A l’obra El andar como experiencia estética s’analitza com el land art va produir un gir en les relacions entre arquitectura i escultura i s’hi reprodueix una cita de Gilles Tiberghien que ens aporta una reflexió aplicable a les obres públiques de Tom Carr: “En voler atorgar a l’escultura la màxima autonomia es van retrobar i valorar un cert nombre d’elements que l’escultura comparteix amb l’arquitectura i gràcies a les quals els ha estat possible tornar a una mena de forma originària.”

D’aquesta manera, la síntesi de la forma que veiem feta realitat a les escultures exposades es pot aplicar també a les obres de gran format que l’artista ha sabut fer dialogar amb el paisatge i l’arquitectura que les envolta.


Les formes escultòriques existeixen no només en l’espai sinó també en el temps. Per arribar a la contemplació de l’obra escultòrica, cal fer-ho des d’una experiència temporal, una vivència en el temps present en el qual els nostres sentits resten oberts a la percepció i on la mirada i l’atzar conflueixen per arribar a fer realitat la nostra participació en l’acte creatiu.

L’escultura estàtica es pot entendre com un punt de partida que uneix el temps detingut en la seva quietud amb el temps que passa en la seva contemplació. En canvi, l’escultura en moviment posa en joc el diàleg del temps d’acció i el de contemplació, i aquest joc es pot percebre en alguna de les obres d’aquesta exposició.

A més d’aquest diàleg entre l’obra i el temps, Reverberatio vol donar a la contemplació del conjunt de l’exposició un nou component temporal, el que aconsegueix unir la part de la memòria de l’artista expressada en els dibuixos primerencs del Serrallo fins a la creació més actual amb obres com la que porta per títol, Continuum realitzada a Sant Quirze del Vallès, l’any 2003 i que des del seu present serveix de punt d’unió entre el passat i el futur.

Un recorregut vital que normalment no es veu reflectit en l’obra artística, però que ens ajuda a conèixer una evolució a través de la visió de conjunt d’una creació duta a terme durant un període concret de temps.


Un dels objectius de molts escultors ha estat poder induir la sensació de moviment. En algunes de les obres de l’exposició, aquesta utopia es converteix en realitat. El moviment que genera l’hèlix o l’espiral és sensació, però també es fa vivència d’una manera física. L’acció generadora d’energia i de força que recorre l’espai dota les escultures exposades d’una vida pròpia que convida a ser compartida a partir de la seva contemplació.


La llum i el color de les formes que es mostraran en una projecció exterior a la sala transforma l’espai i converteix el diàleg entre el lloc on es desenvolupa i el temps pel qual transcorre, en un moviment que es converteix en energia i deixa de ser massa estàtica per convertir-se en expressió temporal.

Paradoxalment, l’obra escultòrica deixa de tenir un cos físic per projectar-se a través de l’espai i descobrir les possibilitats de la llum com a mitjà escultòric.

Al mateix temps, el nostre cos deixa de ser espectador per passar a formar part de l’obra, i les formes que han sorgit del centre creatiu de l’artista ens envolten i es converteixen en una part de la nostra pròpia forma.

D’aquesta manera, Tom Carr aconsegueix fer realitat una de les ambicions de la pràctica de l’escultura: donar vida als volums estàtics. Com diu Jack Burnham a Más allà de la escultura moderna des dels seus inicis l’ambició fonamental de l’escultura és la reproducció de la vida. Fins fa ben poc, en la pràctica de les belles arts, aquesta ambició ha hagut de limitar-se a la representació fidel, però estàtica, de les figures humanes. Si s’extrapola aquesta afirmació podem concloure que si bé l’obra escultòrica de Tom Carr no té aquest sentit mimètic, sí que ha aconseguit superar el punt estàtic de les obres escultòriques per donar-los una vida pròpia a través d’una percepció especial de la llum i el moviment.

Formes que es desenvolupen i en generen d’altres, figures que ocupen espai, creixen i s’expandeixen, peces que es fan realitat en moments temporals percebuts des de diferents experiències, llum que ens envolta i ens transforma, moviment que dóna vida a les característiques estàtiques de l’obra escultòrica... aquestes són les diferents ones que fan possible i donen sentit a l’exposició Reverberatio a través d’un recorregut per l’obra de Tom Carr.

Fina Duran

Comissària de l’exposició



Tom Carr genera con su obra una fuerza que impacta y reverbera, abriéndonos la mirada a círculos crecientes que se desarrollan para alcanzar nuevas visiones de la obra escultórica. El artista, por medio de una selección de varias piezas realizadas entre los años 1974 y 2009, nos acompaña a recorrer las diversas ondas que nacen de su creatividad y se expanden a través de su exposición:


La historiadora del arte Rossalind Krauss en su obra Pasajes de la escultura moderna realiza un análisis de la evolución de la escultura durante el siglo XX. Una de sus primeras conclusiones es que los escultores sustituyeron la narración histórica o psicológica por la satisfacción de una explicación casi científica de la organización estructural de la forma.

Tom Carr, a lo largo de su evolución, ha configurado una relación directa con la forma, un vínculo que le ha encaminado hacia un trabajo de síntesis para extraer de sus obras todos los elementos superfluos, y a través de la expresión de lo máximo con los mínimos elementos alcanzar su más pura centralidad, y desde este punto conseguir establecer un diálogo directo con la energía que las genera.

Penetrar en el punto central de energía de la forma y profundizar en el proceso de su propia creación, le han permitido una realización artística que se convierte en una meditación sobre la lógica y el progreso de esta fuerza generadora.

La exposición Reverberatio hace visible a esta evolución abriéndonos un camino a través de la concepción de las estructuras en movimiento y expansión. Nos guía en un recorrido imaginario a partir de la energía generadora que surge de la fuerza del círculo, que se desarrolla, y a partir de la potencia de su centro se convierte en una espiral que crece sobre si misma y se transforma en hélice para quedar fijada en la forma de la pirámide.

Estas cuatro figuras, círculo, espiral, hélice y pirámide, son los cuatro puntos a cuyo alrededor se estructura la exposición y que son analizados por especialistas de distintos ámbitos en este catálogo, aportando miradas del mundo científico, poético, simbólico y patrimonial sobre las formas creadas por el artista.


De nuevo nos referiremos a la historiadora Rosalind Kraus para analizar el impacto espacial de la obra de Tom Carr en la exposición Reverberatio. Esta autora sitúa una de las características más destacadas de la escultura a partir de los años setenta, la obsesión del artista por realizar una expansión de la obra desde su propio centro hacia el espacio exterior, con una idea de recorrido que ha conducido a una transformación de la escultura desde Rodin hasta los minimalistas.

La nueva escultura se caracteriza por la voluntad de situar tanto al espectador como al artista frente a la obra y ante el mundo en una nueva actitud que les permita hallar un punto de partida distinto. Esta nueva mirada de la obra escultórica nos pide que experimentemos el presente y que no busquemos evocar sensaciones del pasado.

En esta misma línea, Reverberatio se inicia en un centro, la sala de exposiciones, donde el artista genera unas formas en su estado más puro. Desde este punto central se crea una fuerza que se expande por el edificio hasta llegar a la fachada y finalizar en una conjunción de luz y movimiento, dos formas distintas de energía creadora, en la proyección de elementos que llegan hasta el espacio público.

Un espacio público que el artista ha practicado en numerosas ocasiones, dando a su obra una nueva expansión hacia el paisaje. Al hacerlo se ha situado él mismo y el espectador como viandantes que se encuentran con la experiencia artística en lugares no buscados. Un modo directo de situar la obra y su experiencia ante el mundo y la realidad, en una vía para conseguir una relación y un diálogo entre ellas.

En la obra El andar como experiencia estética se analiza cómo el land art produjo un giro en las relaciones entre arquitectura y escultura y se reproduce una cita de Gilles Tiberghien que nos aporta una reflexión aplicable a las obras públicas de Tom Carr: “Al querer otorgar a la escultura la máxima autonomía se reencontraron y valoraron cierto número de elementos que la escultura comparte con la arquitectura y gracias a las que les ha sido posible regresar a una especie de forma originaria.”

De este modo, la síntesis de la forma que vemos convertida en realidad en las esculturas expuestas también puede aplicarse a las obras de gran formato que el artista ha sabido hacer dialogar con el paisaje y la arquitectura que las rodea.


Las formas escultóricas existen no sólo en el espacio sino también en el tiempo. Para llegar a la contemplación de la obra escultórica, hay que hacerlo desde una experiencia temporal, una vivencia en el tiempo presente en el que nuestros sentidos quedan abiertos a la percepción y donde la mirada y el azar confluyen para conseguir hacer realidad nuestra participación en el acto creativo.

La escultura estática puede entenderse como punto de partida que une el tiempo detenido en su quietud con el tiempo que pasa en su contemplación. Sin embargo, la escultura en movimiento pone en juego el diálogo del tiempo de acción y el de contemplación, y este juego se puede percibir en alguna de las obras de esta exposición.

Además de este diálogo entre obra y tiempo, Reverberatio quiere ofrecer a la contemplación del conjunto de la exposición un nuevo componente temporal, el que consigue unir la parte de la memoria del artista expresada en los dibujos tempranos del Serrallo hasta la creación más actual con obras como la que lleva por título, Continuum realizada en Sant Quirze del Vallès, en 2003 y que desde su presente sirve de vínculo entre pasado y futuro.

Un recorrido vital que normalmente no se ve reflejado en la obra artística, pero que nos ayuda a conocer una evolución a través de la visión de conjunto de una creación realizada durante un período concreto de tiempo.


Uno de los objetivos de muchos escultores ha sido poder inducir la sensación de movimiento. En algunas de las obras de la exposición, esta utopía se convierte en realidad. El movimiento que genera la hélice o la espiral es sensación, pero también se convierte en vivencia de un modo físico. La acción generadora de energía y de fuerza que recorre el espacio dota las esculturas expuestas de una vida propia que invita a ser compartida a partir de su contemplación.


La luz y el color de las formas que se mostrarán en una proyección exterior a la sala transforma el espacio y convierte el diálogo entre el lugar donde se desarrolla y el tiempo por el que transcurre, en un movimiento que se convierte en energía y deja de ser demasiado estática para convertirse en expresión temporal.

Paradójicamente, la obra escultórica deja de tener un cuerpo físico para proyectarse a través del espacio y descubrir las posibilidades de la luz como medio escultórico.

Al mismo tiempo, nuestro cuerpo deja de ser espectador para pasar a formar parte de la obra, y las formas que han surgido del centro creativo del artista nos rodean y se convierten en parte de nuestra propia forma.

De este modo, Tom Carr consigue hacer realidad una de las ambiciones de la práctica de la escultura: dar vida a los volúmenes estáticos. Como dice Jack Burnham en Más allá de la escultura moderna desde sus inicios la ambición fundamental de la escultura es la reproducción de la vida. Hasta hace muy poco tiempo, en la práctica de las bellas artes, esta ambición se ha limitado a la representación fiel, pero estática, de las figuras humanas. Si se extrapola esta afirmación podemos concluir que si bien la obra escultórica de Tom Carr no contiene este sentido mimético, sí ha conseguido superar el punto estático de las obras escultóricas para darles una vida propia a través de una percepción especial de la luz y el movimiento.

Formas que se desarrollan y generan otras nuevas, figuras que ocupan espacio, crecen y se expanden, piezas que se hacen realidad en momentos temporales percibidos desde distintas experiencias, luz que nos rodea y nos transforma, movimiento que da vida a las características estáticas de la obra escultórica... éstas son las distintas ondas que hacen posible y dan sentido a la exposición Reverberatio a través de un recorrido por la obra de Tom Carr.

Fina Duran

Comisaria de la exposición